50 anys de la primera traducció feminista al català durant el franquisme: La mística de la feminitat, de Betty Friedan
Aquest 2015 se celebra el cinquantè aniversari de la traducció catalana de La mística de la feminitat (The feminine mystique, 1963), de Betty Friedan. Fou el primer llibre d’una pensadora feminista que es traduí al català en els últims anys del franquisme. Després de les mesures restrictives de la Llei de premsa de l’abril de 1938, que prohibí traduir al català, el gallec i el basc durant més de dues dècades, el nou ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, revisà la normativa de publicació de llibres a Espanya i promulgà la nova Llei de premsa i impremta de 1966, la Llei Fraga, que obrí la possibilitat de traduir a altres llengües de l’estat que no fos l’espanyol peninsular. Els aires “liberalitzadors” del ministre feren que, entre 1962 i 1970, es visquessin uns anys d’expansió editorial a Catalunya.
Dos anys després de sortir a llum l’original i havent obtingut el prestigiós premi Pulitzer, el 1965 Edicions 62, en una de les seves col·leccions més emblemàtiques, “Llibres a l’Abast”, edità a Barcelona aquest clàssic de la literatura feminista en dos volums, La mística de la feminitat 1. El problema no plantejat i La mística de la feminitat 2. Un nou pla de vida.
Publicat a Nova York el 1963, parteix de l’experiència de més d’una dècada de treball de camp de l’autora. Arran d’una “interrogació personal” sobre la satisfacció vital de les dones nord-americanes, el 1957 Friedan repartí un qüestionari entre les col·legues de Smith College i s’adonà que hi havia “una estranya discrepància” entre la “realitat” de les seves vides i la “imatge” a la qual intentaven atenir-se. Anomenà aquesta màscara que ensarrona i vela la identitat, aquesta reproducció fixa i traïdora al llarg dels segles d’estereotips femenins a mans dels discursos dominants masculins, “la mística de la feminitat”. La condemnà radicalment definint-la com una fabulosa manera d’ensarronar el sexe femení.
Al llarg del llibre, Friedan fa una radiografia de la situació de milions de dones nord-americanes que la mística de la feminitat ha aconseguit enterrar en vida i relegar a una mera funció biològica, alhora que les convida a sortir-ne i els ofereix possibilitats de millora, més pragmàtiques i positives que trencadores. Arremet contra el concepte paternalista de la vida femenina (trobar un bon marit i donar-li criatures) i la idea de la dona objecte, sense objectius ni ambicions de futur que no siguin la casa i la reproducció. Davant les inquietants i pertorbadores conclusions a les quals arriba, urgeix la necessitat d’una renovació social profunda, sense precedents: “no tindria sentit d’haver escrit aquest llibre si no cregués que les dones poden canviar la societat, ensems que ésser canviades per ella, i que, en definitiva, una dona té, el mateix que un home, el poder d’escollir i de construir el propi cel o propi infern” (1965: 10).
Nascuda el 4 de febrer de 1921 a Peoria, Illinois, en el si d’una família jueva, Betty Naomi Goldstein (Betty Friedan) és una de les figures més emblemàtiques del feminisme nord-americà dels anys seixanta. Amb estudis de psicologia, el 1947 es casà amb Carl Friedan i tingueren tres criatures. Després de vint-i-dos anys de matrimoni, es divorciaren el 1969. El 1952, quan estava embarassada del segon fill, Friedan fou acomiada de la feina. Va dedicar-se a la cura de la família i a treballs free-lance esporàdics. Arran de l’encàrrec de Smith College, començà a investigar sobre el paper de la dona a la societat de la postguerra i la guerra freda dels Estats Units. El resultat fou The feminine mystique (1963), un autèntic best-seller que superà els tres milions d’exemplars venuts. Fundadora i primera presidenta el 1965 de la NAO (Organització Nacional de Dones), el 26 d’agost de 1964, en commemoració del cinquantè aniversari de l’esmena constitucional que aprovà el sufragi femení als Estats Units, organitzà una manifestació-marxa per Nova York que aplegà 50.000 persones. Friedan continuà impartint conferències arreu i escrivint fins al final dels seus dies: It changed my life (1976), The second stage (1981), The fountain of age (1993), Beyond gender (1997) i Life so far (2000), entre d’altres. Morí el 4 de febrer de 2006 amb la certesa, com havia declarat moltes vegades, que amb dues generacions més s’haurien igualat les carreres professionals dels homes i les dones i que el repte de les primeres dècades del segle xxi residia a reordenar el temps i les responsabilitats familiars.
La mística de la feminitat, de Betty Friedan, conjuntament amb El segon sexe, de Simone de Beauvoir, catalitzaren el moviment feminista occidental de la segona meitat del segle XX. Friedan i Beauvoir es convertiren en les “mares simbòliques” de tota una generació de dones que lluitaren pels seus drets i reivindicacions. Ara, en el segle XXI, ens cal tenir memòria i celebrar la traducció de La mística de la feminitat, de Betty Friedan, per a totes nosaltres, les que ja no hi són, les que avui encara lluitem i les que vindran. Moltes gràcies, Betty Friedan, per obrir-nos camí!
FRIEDAN, Betty (1965). La mística de la feminitat. I. El problema no plantejat. Trad. de Jordi Solé-Tura. Barcelona: Edicions 62.
___ (1965). La mística de la feminitat. II. Un nou pla de vida. Trad. de Jordi Solé-Tura. Barcelona: Edicions 62.
Més informació a:
Godayol, Pilar (2014). “Feminism and translation in the 60s: the reception in Catalunya of Betty Friedan’s The Feminine Mystique”. Translation Studies 7 (3): 267-283. [https://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/14781700.2014.921237?journalCode=rtrs20]
