El passat mes d’abril vam rebre la bona notícia de la publicació del llibre Connectivitat i dimensió social en la docència de la traducció, editat per Lucrecia Keim com a coordinadora, Lydia Brugué, Marcos Cánovas, Gemma Delgar i Àngel Tortadès, tots ells investigadors i investigadores del Grup de Recerca en Aprenentatge i Comunicació (GRAC) i docents del Departament de Traducció, Investigació i Llengües Aplicades de la UVIC-UCC. El volum, publicat per Eumo Editorial, forma part de la col·lecció Biblioteca de Traducció i Interpretació.
Connectivitat i dimensió social és fruit d’una llarga trajectòria d’investigació i dels anys d’experiència docent, tant en modalitat presencial com semipresencial i en línia, dels cinc autors i autores, a qui el llibre ha donat l’oportunitat de plasmar els coneixements teòrics i pràctics adquirits a partir de la seva recerca acadèmica, la pràctica docent i la reflexió impulsades per les noves possibilitats metodològiques que la tecnologia ofereix a mesura que es va introduint a les aules.
Un dels conceptes clau que explora el llibre és el d’interacció a l’aula de traducció, un concepte que va sempre estretament lligat a la incorporació de recursos digitals i que alguns dels autors ja havien treballat en publicacions participatives prèvies, com ara Secuencias: tareas para el aprendizaje interactivo de la traducción especializada (coord. González-Davies, 2003), Acortar distancias: las TIC en la clase de traducción y de lenguas extranjeras (coords. Cánovas, González-Davies i Keim, 2009) i Challenges in Language and Translation Teaching in the Web 2.0 Era (eds. Cánovas, Delgar, Keim, Khan, Pinyana, 2012). Anys després, els autors reprenen aquest tema a Connectivitat i dimensió social, on aquest cop es centren en un entorn d’aprenentatge 100% virtual i incorporen, també, el concepte de connectivitat.
Tot i que el llibre es comença a gestar anys enrere, ens arriba en un moment que no podria ser més adequat. La pandèmia de COVID-19 ha provocat un augment de la presència de la virtualitat a les universitats i cada cop són més els docents que es demanen com podem fomentar la interacció i acostar l’alumnat al món real en un entorn en línia. Com bé diu Keim, “la docència universitària actualment ja no està subjecta a un entorn o a una modalitat concrets” (8). Amb l’objectiu de compartir els seus coneixements i la seva experiència en la docència virtual de la traducció, els autors i autores ens presenten set capítols on fan un recorregut per les bases teòriques i comparteixen una sèrie de bones pràctiques que ells mateixos han pogut implementar a les seves aules. Cal destacar que, tot i que el llibre va adreçat principalment a docents de traducció i llengües estrangeres en modalitat virtual, les propostes didàctiques que s’inclouen poden adaptar-se a un entorn presencial o semipresencial i servir d’inspiració a docents d’altres àmbits del coneixement.
Les cinc propostes didàctiques que componen el volum van des de fer servir el portafolis digital com a eina d’avaluació, però també per acostar l’estudiant al món real de la traducció i així incrementar la seva motivació (Cánovas), fins a crear situacions i experiències a l’aula que ajudin a desenvolupar la competència intercultural i conscienciar l’estudiant sobre la relació entre llengua i cultura (Keim). Igualment, es proposa implicar l’alumnat en projectes de crowdsourcing i voluntariat de traducció a través de xarxes socials (Cánovas), incorporar la traducció automàtica a l’aula de traducció científicotècnica (Brugué), fomentar la interacció eficient online a través de fòrums, videotrucades, vídeos, qüestionaris i tallers de Moodle (Tortadès) i fer possible aquesta interacció també en l’ensenyament de gramàtica a la classe de Llengua C (Delgar). Enmig d’aquesta gran diversitat de propostes, hi trobem un objectiu comú que uneix als cinc investigadors: la voluntat de reduir la distància que separa l’aula virtual del món real que es viu a la professió.
Acabo amb les paraules de Keim i Cánovas, que ens diuen que
[n]o es tracta de separar modalitats de formació (presencial, semipresencial, en línia) i establir barreres entre elles, sinó de consolidar els formats híbrids i determinar la gradació que va des de la presencialitat amb suport digital (ja no podem imaginar una cosa diferent) a la virtualitat total. (…) fer adaptacions a situacions sobrevingudes de menys contacte presencial (pensem en la pandèmia de COVID-19) és molt més fàcil des d’aquesta perspectiva gradual i complementària. (144-145)
Amb els coneixements i les eines necessàries, un aprenentatge en línia interactiu, de qualitat i connectat amb el món real és possible i Connectivitat i dimensió social n’és una bona prova. Us animo, doncs, a llegir-lo!
