El pirateig de Nefertiti

L’Illa dels Museus de Berlín és famosa pel riquíssim patrimoni cultural del qual disposa. Des d’esquelets de dinosaures, fins a altars i portalades senceres, que volten els 3000 anys d’antiguitat, desenterrades a mitjans del s.XIX de llocs com Turquia, Grècia o Egipte per la Deutsche Orient-Gesellschaft i traslladades cap a la capital alemanya. Una de les peces més famoses, es diu que per la seva bellesa, és el bust de Nefertiti, una reina egípcia. Trobada al jaciment d’Amarna, l’any 1912, l’escultura policromada de pedra calcària va ser traslladada el febrer de 1913 a la residència que l’empresari James Simon tenia a la capital alemanya i va ser donada per ell mateix als Museus Nacionals de Berlín l’any 1920. Des de 2007 s’exposa en soledat dins una vitrina al centre d’una sala del Neues Museum berlinès. Bé, potser no està del tot sola en aquesta cambra. A la seva dreta hi ha un retrat en bronze de Simon, que l’observa. “She is ‘his’ queen”, afirma l’egiptòleg alemany Dietrich Wildung al llibre The Many Faces Of Nefertiti (2013, p. 12).

No podem saber si la mateixa Nefertiti es consideraria la reina de Simon, però no podem negar que, li pogués haver agradat o no, el seu rostre s’ha convertit en un dels must-see de Berlín. La mirada controladora del bust de Simon resulta una metàfora de les diverses tensions polítiques que rodegen la permanència de Nefertiti a la ciutat. El govern egipci l’ha reclamat en diverses ocasions. D’altra banda, Alemanya sempre ha fet tots els possibles per retenir l’escultura de la reina egípcia, i entre el reguitzell d’homes de poder que no l’han deixat sortir de les fronteres germàniques s’hi troba el mateix Adolf Hitler.

Aquest cas és famós gràcies a la suposada bellesa que egiptòlegs, historiadors de l’art i crítics han atribuït a la peça al llarg d’aquest segle. A més, la imatge de la reina Nefertiti s’ha propagat arreu del món fins a trobar-se totalment descontextualitzada, en situacions com imatges publicitàries de cerveses o de tabac, i en tatuatges. Tanmateix, es tracta sols d’un més dels molts espolis que omplen els museus decimonònics a Occident. Cadascuna de les seves peces exposades són un testimoni més de les polítiques a les colònies.

El projecte The Other Nefertiti (2016), de la parella artística formada per Nora Al-Badri i Jan Nikolai Nelles, és una resposta crítica a aquesta situació que pren el bust de Nefertiti com a protagonista. Tot va començar quan ambdós artistes van entrar al Neues Museum i van escanejar l’escultura des de tots els costats, tal com mostren en aquest vídeo. Van obtenir una descripció digital de la peça d’una altíssima qualitat i, fent ús d’una impressora 3D, van convertir-la en un objecte nou: una altra Nefertiti que van transportar fins a El Caire. En la nostra opinió, el gest que rau darrere aquest procés és el de traducció, no només pel trasllat d’una informació formal i material retinguda al format escultòric cap a codi digital, sinó també, per la reescriptura crítica de la biografia d’una obra d’art i, en conseqüència, dels relats museístics occidentals sobre els quals s’ha construït bona part del sistema cultural vigent.

L’ús subversiu que Al-Badri i Nikolai Nelles van fer de les tecnologies digitals per, com ells mateixos han dit, “piratejar” l’escultura resulta ser el motiu ideal per presentar i debatre aquesta proposta artística en el marc del programa de l’e-week. Concretament, amb la xerrada “El pirateig de Nefertiti” que oferiré jo, Anna Dot, presentada per la Dra. Pilar Godayol, el divendres 27 d’abril, de 12 a 13:30h al Temple Romà de Vic.