Fins a quin punt l’estructura d’una llengua afecta la manera en què els seus parlants pensen i entenen el món?
La relació entre llenguatge i pensament és un tema complex que ha estat objecte de discussió per part de lingüistes, psicòlegs i filòsofs des de l’antiguitat. Entre les diverses aproximacions al fenomen, una de les postures que ha originat més polèmica i debat és l’anomenada hipòtesi del relativisme lingüístic, també coneguda com a hipòtesi Sapir-Whorf. En termes generals, aquesta hipòtesi parteix del fet que les llengües, en tant que impliquen diferents maneres de categoritzar i d’analitzar la realitat, esdevenen un prisma a través del qual veiem i conceptualitzem el món. De manera més específica, la hipòtesi estableix que els parlants de llengües substancialment diferents des del punt de vista gramatical (temps, aspecte, mode, classificadors, etc.) faran observacions i avaluacions diferents d’una mateixa realitat externa. Així, segons aquesta aproximació, l’estructura gramatical i lèxica de la nostra llengua afecta la nostra visió del món i, per tant, el nostre pensament.
Ara bé, és important matisar que aquesta hipòtesi, esbossada inicialment per Edward Sapir i perfilada posteriorment per Benjamin Lee Whorf, no pretenia ser una formulació determinista. És a dir, si bé la hipòtesi afirma que la llengua influeix de manera significativa en la nostra concepció de la realitat, res no impedeix que de forma individual ens sobreposem a les categoritzacions habituals de la nostra llengua i entenguem conceptes que no hi estan directament codificats.
Tanmateix, els principals crítics de la hipòtesi sovint la van llegir en clau forta i determinista. De fet, durant l’època d’auge de la lingüística generativa, des dels anys 60 fins als anys 80 del segle XX, els defensors de l’universalisme van desbancar totalment el relativisme lingüístic. Els generativistes sostenien que les diferències superficials en les llengües no tenen efectes en la cognició. Diversos estudis experimentals realitzats en aquell moment sobre la percepció del color recolzaven aquesta aproximació universalista. Per exemple, és interessant d’esmentar un estudi realitzat l’any 1972 per Eleanor Rosch, en què es comparaven parlants d’anglès, llengua que té onze lexemes de colors bàsics, i parlants de dani, llengua que només en té dos. Els resultats van mostrar que tots els subjectes experimentats reconeixien de forma més ràpida i precisa els colors focals, independentment del nombre de colors lexicalitzats en la seva llengua. Per tant, aquestes dades van posar de manifest q•ue no totes les categories lingüístiques tenen efectes en la cognició i la percepció.
No obstant això, anys més tard, amb el naixement de la lingüística cognitiva a finals dels anys vuitanta, es va produir un revifament de la hipòtesi del relativisme lingüístic. Per exemple, segons la Teoria de la Metàfora Conceptual, proposada inicialment per George Lakoff i Mark Johnson, tot i que un bon nombre de metàfores conceptuals sembla que són universals (en tant que es basen en l’experiència física i la percepció humana), hi ha nombroses metàfores que són culturals i varien a través de les llengües, fet que té conseqüències en la manera en què els seus parlants conceptualitzen el món. En aquest sentit, són especialment rellevants els estudis que ha portat a terme la psicolingüista Lera Boroditsky sobre les metàfores del temps. Tal com apunta aquesta autora, si bé totes les llengües usen termes espacials per parlar sobre el temps, diferents llengües usen diferents termes espacials. Així, per exemple, en anglès o en català s’utilitzen termes espacials com davant o darrere per parlar del temps (són habituals expressions com ara “els vells temps queden enrere” o “tenim molt de temps per endavant”). És a dir, per ordenar els esdeveniments temporals fem servir els mateixos termes que emprem per descriure relacions espacials en un pla horitzontal. Tanmateix, en altres llengües com el xinès mandarí també són habituals les metàfores espacials verticals per parlar sobre el temps (de manera aproximada, dalt seria abans i baix seria després). La dada més interessant de destacar és que un estudi psicolingüístic, portat a terme per Lera Boroditsky l’any 2001, va demostrar que aquestes diferències lingüístiques tenen efectes en la manera de concebre el temps per part dels seus parlants. Per tant, observem que certs aspectes de l’estructura d’una llengua poden tenir certa influència en determinats processos cognitius, tal com se sosté des del relativisme lingüístic.
En aquesta línia, és interessant d’esmentar l’estudi realitzat l’any 2013 per G. Peng, D. Su, D. Deutsch, T. Henthorn i W. S-Y. Wang sobre el xinès mandarí, en què s’aporten noves dades sobre la influència lingüística en tasques no lingüístiques. En concret, en aquest experiment s’analitzen estudiants de música parlants de xinès mandarí, una llengua tonal, i parlants d’anglès, una llengua no tonal. Els resultats mostren que entre els xinesos hi ha un predomini molt més gran de subjectes amb oïda absoluta, això és, amb la capacitat d’identificar o produir una nota musical sense cap altra nota de referència. Per tant, aquestes dades mostren que l’experiència lingüística afecta la percepció auditiva, dades que donarien suport a la hipòtesi del relativisme lingüístic en la modalitat auditiva. No obstant això, tal com hem apuntat més amunt, els estudis realitzats en altres modalitats, com ara la percepció del color, han aportat evidències contràries al relativisme.
Observem, doncs, que la hipòtesi Sapir-Whorf, la qual es remunta a la primera meitat del segle XX, ha tornat a prendre rellevància gràcies a la ciència cognitiva i el debat sobre la influència de l’estructura de les llengües en la cognició segueix ben vigent.
- El relativisme lingüístic - 28.02.2017
