El passat dia 25 de gener, l’escriptora britànica Virginia Woolf, autora de novel·les com La senyora Dalloway, Orlando o Les ones, hauria fet 143 anys. Atès que, casualment, aquest dia també coincideix amb l’aniversari de la poeta, crítica i traductora Mireia Vidal-Conte, es va considerar la data ideal per tancar el cicle de presentacions a Barcelona del seu darrer llibre, Era Woolf. Les nostres senyores Dalloway, publicat a Barcino. Es tracta d’un volum d’una extensió considerable i força amè, que analitza la petjada de la figura de Woolf en una ampla mostra d’escriptores catalanes (Montserrat Roig, Maria-Mercè Marçal, Marta Pessarrodona, Antònia Vicenç, Carme Riera, Olga Xirinacs, Margarita Aritzeta, Núria Busquet, etc.). El llibre integra materials ben diversos: des de dietaris, entrevistes, poemes i fragments de novel·les, a fotografies i cançons.
Un dels aspectes interessants del llibre és que Vidal-Conte no considera que Woolf sigui una escriptora de museu o de vitrina —immòbil i intocable, a l’altra banda del vidre, fixada amb unes agulles de cap— sinó que la presenta com una autora que circula, que s’immisceix en l’obra d’altres, que serveix d’orientació literària i vital. Vidal-Conte ha interrogat una llarga llista de poetes, traductores o assagistes sobre la seva relació amb Woolf i incorpora els correus electrònics de les interpel·lades. El resultat és una obra polifònica i fragmentària que hibrida gèneres i ens retorna una imatge fractal de l’escriptora britànica. I tot això apareix en un laberint de textos i notes a peu en forma de digressions diverses (que ben sovint acaben acaparant pràcticament tota la pàgina).
Per a Mireia Vidal-Conte, la literatura és una manera d’habitar el món, de definir-lo i ordenar-lo. De fer-lo intel·ligible. I aquest llibre sacseja l’ordre esperable i en proposa un de molt personal, fet necessàriament de tries i renúncies. Evidentment, la selecció de les autores que apareixen al volum, inclòs un alter ego fictici, ja planteja unes coordenades pròpies. En aquest aspecte, la bibliografia del llibre, quinta essència de la taxonomia, és especialment eloqüent. També aquí l’autora del llibre ens presenta la seva peculiar manera d’ordenació: “De la meva biblioteca de la Woolf”, “Llibres de biblioteques públiques”, “Llibres que vaig comprar mentre feia aquest llibre per tenir-los sempre amb mi”, etc. I no es pot estar d’afegir notes al peu al llistat de referències bibliogràfiques, on comenta la portada d’un dels llibres i com la va inspirar a escriure uns poemes, que també inclou. Tot el llibre és una declaració d’intencions, un qüestionament de les convencions i un intent d’alliberar-se de cotilles.
Una altra de les peculiaritats del llibre és que deixa el lloc d’enunciació, la metodologia i el procés al descobert. El llibre no només mostra el resultat final, sinó tota la gestació. A diferència de les teles de brodats que, quan estan ben fets, tenen un anvers polit sense fils fora de lloc, és a dir, sense cap traça del procés, al llibre de Vidal-Conte tots els fils i totes les connexions es troben a la vista. La poeta explica la seva relació amb l’acadèmia i amb el feminisme, incorpora les converses amb l’editor mentre va concebent i acotant el projecte i fa explícites les vacil·lacions al llarg del procés de creació. De fet, no es tracta només d’una característica del llibre, sinó que és un al·legat a favor d’una determinada manera d’entendre el fet literari.
I, per últim, és un llibre encarnat, travessat pel seu propi cos. Hi reflexiona en primera persona sobre les condicions materials per escriure avui, com ho havia fet Woolf en el seu moment, i comparteix els viatges en què ressegueix l’univers woolfià cercant el contacte físic amb els seus vestigis. Per aconseguir la seva cambra pròpia, Vidal-Conte sol·licita i obté una beca per una residència d’escriptura a Hald. També es planteja el dilema de si demanar o no una reducció de jornada, fet que comporta més temps, però que implica una reducció de sou i, per tant, més angoixa. Ens descriu l’aclaparament absolut que va experimentar quan va entrar per primera vegada a casa de Virginia Woolf en un dels múltiples viatges, ens fa escoltar cançons de Philip Glass, de Billie Eilish i d’Ennio Morricone, entre molts altres, i ens fa sentir l’aigua freda sobre la pell a través de la foto en què la poeta apareix dins el riu Ouse.
Els llibres se segueixen els uns als altres, sostenia Virginia Woolf. Mireia Vidal-Conte li ha pres la paraula.
