Tots els manuals de lingüística i també l’experiència ens diuen que les llengües evolucionen amb el pas dels anys, que no es parla o s’escriu de la mateixa manera avui que fa 500 anys, per exemple. Però no ha de passar tant temps per adonar-nos d’aquesta evolució: els avis i àvies, tot i que utilitzen una fonètica, una morfosintaxi , un lèxic i una fraseologia que en bona part coincideixen amb les que fan servir els néts, conserven, però, certs mots, expressions i fins sons que avui els néts han perdut o han canviat per uns altres. Avui, entre els joves, poques vegades sentirem a dir: És un pocavergonya, Verge santíssima!, Per fer aquest plat has de menester aquests ingredients… Entre els joves, en canvi, no és estrany de començar a sentir, per exemple, la pronúncia desvelaritzada de la l(mel), tal com fan el francès, l’italià o l’espanyol, però no l’anglès, el rus o el neerlandès.
Acceptem a ulls clucs com a normals els canvis de pronúncia i de significat que hi va haver en el pas del llatí vulgar cap al català. Així, CEPA va donar lloc a la nostra ceba (canvi en la pronúncia, però no en el significat) o bé TRIPALIUM (instrument de tortura format amb tres pals) va donar lloc al nostre treball (canvis en la pronúncia i en el significat). Aquests canvis es van dur a terme molt lentament, amb el pas dels segles, seguint unes regles d’evolució fonètica no sempre arbitràries.
Avui, però, podem constatar uns canvis accelerats o sobtats, tant fonètics (la ldesvelaritzada) com en el lèxic o la morfosintaxi, deguts a la pressió que la nostra llengua rep, per exemple, de l’espanyol. No es tracta d’una evolució pausada i limitada a uns pocs fenòmens (com sol passar en tots els idiomes que gaudeixen de plena sobirania lingüística), sinó que es tracta de casos d’interferència accelerada i extensa, deguts molt probablement a la imposició secular d’un idioma damunt l’altre, que, malgrat els intents de recuperació , de normalització i de normativització encara no s’han pogut vèncer o aturar satisfactòriament.
En la nostra tasca de traducció, correcció, revisió i redacció de textos, se’ns ha girat més feina que entre els nostres col·legues d’altres idiomes. En general, ells no s’han de preocupar per usos com ara deute o compte (utilitzats en femení i no en masculí), caixa (en comptes de capsa), pues/pos (en comptes de doncs), espatlles (en comptes d’esquena), etc. Semblaria que tenim mala peça al teler, però crec que amb una bona formació i amb algun retoc profund en la situació politicocultural (que sempre té repercussions en l’àmbit lingüístic) ens en sortirem.
Un parell d’apunts. En primer lloc, si bé és cert que el català està fortament influenciat per l’espanyol (d’una manera semblant a com l’espanyol que es parla a Catalunya ho està pel català), no és del tot cert que els canvis que ha ‘sofert’ el català, o qualsevol altra llengua, fins ara hagin sigut resultat d’una “evolució pausada i limitada”. Hi ha més d’un cas en l’evolució de les llengües de canvis (històricament) sobtats, que s’han dut a terme en un parell de generacions (com podria ser, per exemple, el canvi de les sibilants de l’espanyol a principis del segle setze). A més, i sobretot en els canvis fonològics, l’evolució no és limitada, sinó que és un fenomen generalitzat, que no es redueix a només unes paraules o expressions (per exemple, la pèrdua de velarització de les líquides laterals no palatals (/l/) en català es produeix en posició final de paraula i, per tant, aquest procés s’observarà en totes les paraules acabades en /l/, només en unes quantes paraules aïllades).
El segon punt està relacionat amb una certa dèria prescriptivista. Cal tenir ben present que la llengua ve determinada pels parlants, no per les institucions ni pels professionals de la llengua (ni, molt menys, pels que fan diccionaris). Per tant, si els parlants decideixen (de manera inconscient) que una paraula ha canviat de gènere o que un cert so apareix en un determinat context fonològic, doncs és així com evolucionarà la llengua. Això no vol dir que no s’hagi de protegir o fomentar una llengua, o deixar que desparegui; el que això vol dir és que els parlants, i només els parlants, determinen què és el que és vàlid en una llengua.
Em sembla un excel·lent contrapunt, Ricard.
Recordo els casos de “fúting” (corre sense esforç, en anglès “jogging”) i “fínger” (passarel·la per pujar a l’avió, en anglès “passenger walkway”), lexemes ampliament acceptats pels parlants de català però rebutjats (el primer inicialment i el segon encara) per les organitzacions de normalització lingüística perquè no són “formacions genuïnes” del català.
Queda clar que tampoc no són expressions en anglès.
Són productes de la creativitat dels parlants. Però ja ho sabem. La creativitat pot ser pecat. On es troben abans que s’accepten finalment aquestes coses?
Al purgatori potser?