Canut el Gran (994 – 1035)
Diverses vegades a les pàgines de Tradiling hem tingut ocasió de qüestionar la tasca de les institucions reguladores de la llengua i, en el cas de les llengües que ens ocupen, mereixen una menció especial l’Institut d’Estudis Catalans, la Real Academia Española i l’Académie Française. En aquest sentit, no hem pogut esmentar els casos d’anglès i alemany, ja que no existeix cap organisme regulador d’aquestes llengües.
El que subscriu aquest article manté una actitud crítica a la tasca d’aquest tipus d’organismes, ja que intenten, en gran mesura, fixar -és a dir, resistir al canvi- unes expressions culturals que per naturalesa són vives i canviants. Per a mi, l’esforç de fixar la llengua és massa sovint com provar de parar l’aigua amb les mans. Em fa venir al cap la llegenda del rei Canut (994 – 1035), monarca d’Anglaterra, Dinamarca i Noruega, que va voler demostrar als seus nobles el límit dels seus poders. Parafrasejant la Viquipèdia,
Un dia, el rei va convidar els nobles a la platja a mesura que la marea pujava, i va ordenar que el seu tron fos col·locat en el lloc on les onades avançaven per la sorra. “No estàs subjecte a mi,” va cridar, “Sent que la terra on estic assegut és meva… T’ordeno, per tant, que no t’elevis a la meva terra, ni t’atreveixis a mullar la roba o les extremitats del teu amo.” Sense cap sorpresa, la mar no li va prestar atenció. D’acord amb la versió escrita més antiga de la història, la marea s’aproximava. “Les onades van xopar” irrespectuosament “els peus i la barba del rei”, per la qual cosa va haver de retrocedir per evitar mullar-se. Posteriorment, “Que tothom ho sàpiga,” va cridar mentre es retirava del seu tron i es contemplava els peus mullats, “que el poder dels reis està buit i no té cap valor!”
L’intent de Canut de fer retrocedir les ones del mar, imposant-se a la natura, és una paràbola sobre el perill de l’arrogància, l’estupidesa i el pensament il·lusori.
Cribratge?
En aquest context, proposo comentar un dels últims exemples de la dificultat d’imposar, des de l’autoritat, un criteri filològic poc natural. La paraula que ha cridat la meva atenció és “crib(r)atge”. La qüestió és la segona “r”. Cal escriure-la o no? A continuació, repassem alguns punts de vista.
L’opinió de Termcat
Termcat és la institució terminològica oficial de referència de la llengua catalana. L’1 de setembre 2020 cribratge va ser el seu #termedelasetmana:
Es refereix a la recerca sistemàtica indiscriminada que s’aplica a un conjunt d’elements per a descobrir-hi els que tenen una particularitat específica. En l’àmbit de la salut, la recerca s’aplica a una població determinada per a detectar-hi les persones afectades per una malaltia o un problema de salut. El cribratge consisteix en l’aplicació de procediments de selecció (qüestionaris, exploracions físiques, proves complementàries) a poblacions d’individus aparentment sans. En el cas actual, fa referència sobretot a les proves PCR que es fan amb la intenció de detectar els malalts asimptomàtics de COVID-19.
El terme es documenta en textos especialitzats des de fa prop de quaranta anys, creat a partir de la base llatina cribrare ‘triar, garbellar’. És l’alternativa preferida pels especialistes catalans de l’àmbit per evitar la difusió de l’anglicisme screening, que es feia servir de manera generalitzada.
(https://www.termcat.cat/ca/actualitat/apunts/termedelasetmana-cribratge)
Termcat s’ha pronunciat en altres moments també sobre aquesta paraula:
Es considera que la forma adequada és cribratge (nom masculí), i no *cribatge, *cribat o *screening, que són formes que també es poden documentar en aquest àmbit en català.
Els motius de la tria de cribratge (forma normalitzada pel Consell Supervisor del TERMCAT) són els següents:
(1) És una forma culta, creada sobre el verb llatí cribrare, que té el sentit de ‘triar’ o ‘garbellar’, i el sufix català –atge, que indica l’acció o l’efecte expressats pel verb de base. Aquest sufix s’utilitza sovint per a denominar operacions tècniques.
(2) Es tracta d’un cultisme que es difon públicament des de fa anys, adoptat en primer lloc pel Diccionari enciclopèdic de medicina i normalitzat posteriorment pel Consell Supervisor del TERMCAT el 1997.
(3) És la forma preferida pels especialistes consultats, per la seva difusió de fa temps i la proximitat amb formes d’altres llengües, que en fa una bona alternativa al manlleu de l’anglès screening.
(4) S’utilitza una forma anàloga en castellà i, en alternança amb d’altres, també en francès.
En canvi, les altres formes presenten punts en contra, que les fan poc aconsellables:
– *cribatge:
L’absència de r en la segona síl·laba no és justificable en una forma presa directament del llatí com a cultisme, ja que l’original llatí és cribrare. Aquesta simplificació de pronúncia, sense ser un fenomen general, es podria donar en tot cas en formes pertanyents a la llengua general ja implantades de fa anys.
– *cribrat:
Lingüísticament és una forma menys adequada, perquè, encara que -at també pugui tenir el significat de ‘acció i efecte’, en operacions tècniques es prefereix el sufix -atge, per raons de precisió i genuïnitat.
Exemple: aceratge, blindatge, clonatge, escombratge, fresatge, laminatge, peraltatge, xifratge
– *screening
Tot i que és un manlleu força estès, fonèticament i ortogràficament no s’ajusta al sistema del català i a més, és innecessari, com demostra la forta implantació de cribratge i l’existència de solucions pròpies en castellà i francès.
Els equivalents castellans de un cribratge són un cribado i un cribaje; els francesos, un dépistage i un criblage, i l’anglès, a screening.
Un cribratge és una recerca sistemàtica indiscriminada que s’aplica a un conjunt d’elements per a descobrir-hi els que tenen una particularitat específica.
(https://www.termcat.cat/es/cercaterm/fitxa/NDM3ODA4Nw%3D%3D)
Així que no hi ha marge per dubtes. Termcat recomana “cribratge” i ho justifica amb tota una sèrie de arguments d’erudició indiscutible, sense oblidar-se de l’arrel llatina de la paraula.
La saviesa popular
Ortografia alternant
El problema amb la proposta de TermCat és que va renyida amb la pràctica del català parlat. Seria possible defensar escriure “cribratge” si no fos pel fet que gairebé ningú ho diu així, i com que el català és una llengua amb ortografia fonètica, existeix una forta tendència entre la població a escriure “cribatge”.
En el pitjor dels casos, ens podem trobar amb una ortografia alternant, com a l’escrit que vaig rebre fa unes setmanes i que va ser la llavor d’aquest article. Tot i així, és possible que no hagués escrit res si no fos per una altra provocació el passat dia 3 de maig.
Aquell dia estava fullejant el diari Ara i a la seva pàgina 12 em va sobtar un article sobre el programa de vacunació contra la covid-19. Allà, la periodista Maria Garcia fa servir l’ortografia “cribatge” més d’una vegada.
Com que a l’Ara es té molta cura amb aquests detalls en general, vaig pensar que aquesta opció ortogràfica seria una decisió editorial del diari. I efectivament sembla que és així. L’11 de setembre 2020, Albert Pla va publicar una opinió a la secció Llegim del diari, recomanant l’ortografia “cribatge”:
D’un temps ençà els mitjans fem servir habitualment el terme cribratge en el sentit de “Recerca sistemàtica que s’aplica a una població determinada per detectar-hi les persones afectades per una malaltia o una anomalia encara no manifestades clínicament”. No fem servir gaire, però és inevitable que acabem també necessitant-lo, el verb cribrar, que ja apareix al Cercaterm amb el sentit de sotmetre a un procés de cribratge. El castellà diu el mateix amb els termes cribado i cribar i el francès fa servir criblage, dépistage i cribler.
Tant el nostre cribrar com el cribar castellà i el cribler francès venen del verb de llatí clàssic cribrare, que ja en llatí vulgar va passar a criblare. Mentre que en castellà i en francès aquestes paraules s’han fet servir en el sentit més general i popular del nostre garbell i garbellar, que tenen un origen similar passat per l’àrab, en català les hem recuperat ara com a cultismes per al sentit mèdic. Potser per això en castellà i francès han esdevingut paraules pronunciables, fonèticament integrades a la llengua, mentre que en català s’han quedat en una mena d’embarbussament que costa molt de pronunciar.
Crec que ha arribat el moment, atès el seu ús creixent, d’integrar-les del tot al català des d’un punt de vista fonètic. En la pràctica, l’ús espontani ja ho fa, ja diu cribatge i cribar i no pas cribratge i cribrar. I l’ésAdir ens diu amb molt bon criteri: “Pronunciació: és habitual i admissible ometre la segona erra”.
Però potser caldria fer un pas més i facilitar la vida a l’usuari de la llengua (sobretot al de la llengua oral) i escriure cribatge i cribar abonant així la nostra forta tendència a fer fonològicament transparent l’ortografia (a diferència de llengües com l’anglès o el francès). Una transparència que indueix el parlant a intentar dir-ho tal com s’escriu perquè creu que és com s’ha de dir correctament. Una de les feines que tenim els mitjans amb la norma és pressionar-la, a través d’una transgressió informada, perquè sigui de més bon portar per a l’usuari de la llengua.
(https://llegim.ara.cat/opinio/cribratge-cribatge-cribar_1_1057136.html)
ésAdir, que el periodista esmenta, és el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Allà llegim
Pronunciació: és habitual i admissible ometre la segona erra.
(https://esadir.cat/entrades/fitxa/node/cribratge)
Un dels problemes que té Ara amb la seva aposta d’ortografia nova és una gairebé inevitable alternança ortogràfica a les seves pàgines. Tot i que donen instruccions al seu equip de redacció per escriure “cribatge”, cada dia arriben a les pàgines del diari continguts d’agència, que segurament segueixen la normativa de TermCat.
I què…?
Tot això té una importància relativa i possiblement ja he dedicat massa temps al tema. Però, al meu criteri, els fets exposats tornen a posar en dubte la labor de les institucions reguladores de la llengua, que massa sovint es limiten a una acció de rereguarda, de resistència a tot canvi fins que arriba el moment que han de seguir l’aclapadora veu dels parlants. Això ha passat una i altra vegada i no em sorprendria que passi en aquest cas també.
Faig memòria d’un cas més.
Blog
Ja vàrem comentar aquesta paraula en el seu moment a les pàgines de Tradiling. Aquí veiem un canvi de criteri consumat. Llegim a Termcat:
Es considera que la forma adequada és blog (nom masculí), i no *bloc.
Els motius de la tria de blog (decisió presa per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) en comptes de *bloc (que era la forma normalitzada l’any 2005 pel Consell Supervisor del TERMCAT) són els següents:
(1) És la forma utilitzada en la majoria de mitjans de comunicació catalans.
(2) És la forma utilitzada per la majoria d’universitats catalanes.
(3) És una forma defensada per diversos especialistes.
Un blog és la pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s’actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos.
O sigui, quan no són figues, són raïms.
El fet és que aquests tipus de canvi de criteri poden tenir conseqüències no previstes, deixant la població sense capacitat de reacció. En aquest cas, la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC) va crear una plataforma de blogs per a la nostra comunitat educativa. Es troba a https://blocs.xtec.cat/. Es diu així perquè es va crear poc després de l’any 2005 i varen voler seguir la normativa del moment (encara que ja es veia insostenible). Uns 15 anys més tard, tenen un portal de blogs on encara insisteixen en un ús lingüístic mai popular i actualment descatalogat.
Per què no han canviat la seva terminologia a XTEC? Segurament és perquè informàticament no és tan fàcil. Un canvi d’aquestes dimensions podria trencar enllaços a tort i a dret. Prefereixen quedar-se en un acte de rebel·lia no intencionada però sobrevinguda.
En conclusió
Podria seguir amb altres exemples, però l’article ja és prou llarg. La meva petició a les autoritats reguladores seria l’adopció d’una amplitud de mires. No cal dir “A és correcte i B és incorrecte”, especialment si és molt possible que en un termini breu s’hagi d’emetre una opinió contrària. Seria convenient en aquests casos admetre les diferents formes, fent alguna recomanació si cal, però sense arribar a l’extrem de declarar que una forma és correcta i l’altra, no.
No cal fer un crib(r)atge tan sever.
- Word of the year 2024 - 26.11.2024
- Día Internacional de la Traducción 2024 - 23.09.2024
- “The Lord of the Rings” at 70 - 29.07.2024
