Hi ha mots que se’n mengen d’altres. Vet ací una afirmació que pot semblar sorprenent o cridanera a primer cop d’ull –per això la fa l’autor del llibre que comentem i per això mateix la reproduïm–. Ara bé, la frase no fa sinó enunciar d’una manera detonant, directa, una faceta del canvi lingüístic, la que afecta el lèxic.
Un traductor, un corrector, un lingüista al servei d’una empresa periodística, editorial o audiovisual, ha de ser ben conscient d’aquesta mena de fets, de transformacions, que experimenten els mots d’una llengua i que, a més, no sempre són generals en tots els territoris d’aquesta, sinó que poden concernir certes generacions, determinats territoris, el col·lectiu humà que ha viscut una experiència concreta.
Enric Gomà, incansable lector de diccionaris i piulador impenitent, entre d’altres ocupacions, ha volgut aplegar 92 parelles de mots catalans, tots normatius (tret de dos), el primer dels quals s’ha cruspit pràcticament el segon o està en tràmit de fer-ho, i n’ha ocupat literalment l’espai. Les causes són generalment la proximitat amb el castellà (o amb l’anglès) i un cert esnobisme i ganes d’avenir-se amb un llenguatge periodístic (l’anomenat “tevetresè”, de TV3) que tendeix a incorporar novetats d’una manera ràpida, a solemnitzar trivialitats i a generalitzar calcs entre llengües i entre registres. Gomà proposa “fumigar”, és a dir, no fer desaparèixer o eliminar d’una manera completa, però sí controlar, mantenir a ratlla, no deixar proliferar ni sortir de registre o generalitzar, alguns mots relativament recents que han colonitzat el català-barceloní d’avui, mots com ara apropar (per acostar), aturar (per parar), colpejar (per pegar), digerir (per pair), usual (per habitual), i molts més.
La presentació del llibre a l’Ateneu Barcelonès va reunir un grup selecte de “linguaires” –els catalans quasi tots en duem un a dins, com de meteoròleg– que van reflexionar en veu alta sobre la conveniència de llibres com aquest. Magí Camps, Màrius Serra, Pau Vidal i Rodolf Ortega, a qui l’autor havia demanat de no parlar del llibre sinó amb l’excusa del llibre, van cantar-ne, així i tot, les virtuts i van oferir opinions, fenòmens i comentaris valuosos que el situen i ens situen. Entre d’altres coses, podem destacar el fet que l’amenitat de l’obra, l’humor que traspua i el focus que projecta sobre els mots analitzats sintonitza de manera pertinent i clara amb el que la nova gramàtica de l’Institut ha posat al cim de la taula i que, per més que se sàpiga, sovint en el cas del català no es té prou en compte: que hi ha registres diversos i que no es parla –i no s’hauria de parlar– de la mateixa manera en un article de diari que fent la cervesa amb la colla o davant del jutge o quan un és entrevistat en un programa de televisió.
Així doncs, les persones que es dediquen avui dia –o les que es formen per poder-s’hi dedicar en el futur immediat– a la correcció de textos esdevenen més aviat “adequadors” de textos. La norma s’ha desdoblat en diverses normes, en diverses opcions de registre, més adequades o menys segons el grau de formalitat o informalitat de la situació comunicativa, sigui real o sigui la que es vol reflectir en la ficció (personatges d’una novel·la o d’una sèrie…) o d’acord amb l’àmbit territorial on es doni o es vulgui publicar o comunicar.
Gomà aporta una reflexió entretinguda, erudita en part i amb una bona dosi de seny, sobre una sèrie de mots que, per a ell i la seva generació de barcelonins de família burgesa, catòlica i catalanista, han desaparegut de l’escena pública, engolits per d’altres que el periodisme escrit o oral ha projectat i ha fet esdevenir majoritaris. S’hi posa en primer terme la historicitat del canvi produït i alhora la reflexió, plena de sentit, per bé que no de format acadèmic, sobre les causes. Que, a més, la lectura sigui amena i sovint faci esbossar el somriure o fins esclafir la riallada –per més que no ho farà en la mateixa proporció entre els que no hi comparteixin generació– és quelcom molt d’agrair i que fa el llibre doblement recomanable.
Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar.
Amb dibuixos de Marc Torrent. Barcelona: Editorial Pòrtic, 2018, 240 p.
La publicació d’aquest llibre ha rebut elogis a la premsa d’Oumayma Bouamar, Manuel Cuyàs i Jordi Galves.
