Més del que pot semblar, la modalitat oral de la llengua cada vegada es fa més present en manifestacions escrites. Els whatsapps, els sms, els xats, etc., que són produccions escrites, afavoreixen, gràcies a la seva immediatesa comunicativa –especialment amb interlocutors coneguts– la inclusió de formes i construccions pròpies de la llengua parlada col·loquial. No entraré, ara, a analitzar-ne la qualitat, les virtuts o les incoherències. Pot ser motiu d’un altre comentari més extens. Només em serveix per dir que no és cap novetat aquesta mescla d’oral i escrit.
La narrativa, tant el conte com la novel·la, s’ha servit sempre i se serveix encara, en els diàlegs dels personatges, de mostres més o menys artificials de la llengua parlada col·loquial a fi de fer versemblants històries de ficció realistes. Una cosa semblant passa amb el teatre i amb els guions escrits de pel·lícules i sèries de televisió: els personatges hi diuen el text del guió o del llibret après de memòria com si parlessin espontàniament.
Però no sempre s’aconsegueix un producte lingüístic versemblant. La llengua oral espontània i col·loquial té, en tots els idiomes, unes formes fonètiques, morfològiques, unes construccions sintàctiques i un lèxic característics, així com una manera específica de lligar el discurs. Per a mostra, un botó; a un parlant del català li resulta bona i entenedora una construcció col·loquial com la següent, que és de dubtosa gramaticalitat: “A mi m’ha passat moltes vegades: jo anar a veure’l i trobar que no hi és.” Deu ser per això que els guions cinematogràfics o de teatre els han de revisar especialistes en l’oralitat. És en l’oral que apareixen, a més, altres variacions lingüístiques o dialectes, com ara les generacionals (no parlen exactament igual els joves i els grans), les socials (hi ha estatus socials que determinen expressions diverses), de gènere (no parlarien de la mateixa manera homes i dones), etc.
Sigui com sigui, els mediadors lingüístics han de dominar també la vessant oral espontània i col·loquial dels idiomes a fi de poder traduir, revisar, editar o bé escriure adequadament i de manera coherent aquestes manifestacions inserides en els textos escrits. Hi ha un parell d’obres que recomano sobre la qüestió. La primera constitueix una descripció de la llengua col·loquial, deguda a Lluís Payrató (Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. Valencia: Universitat de València, 1996). La segona, de Caterina Briguglia, és un estudi sobre la traducció de les varietats lingüístiques (Dialecte i traducció literària. El cas català. Vic: Eumo Editorial, 2013).
