Fa un temps, a la revista AUSA, vaig tenir l’oportunitat d’analitzar uns llibres de Maria Àngels Anglada. Allí vaig citar l’antropòleg i teòleg Lluís Duch, qui a l’assaig “Antropologia i traducció”, recollit a La substància de l’efímer (2002), entesa la traducció com a estructura antropològica de tot ésser humà, reivindica
que els homes i les dones tradueixen, com a mínim, per tres raons: primera, perquè són éssers finits però amb desigs infinits; segona, perquè combinen la seva dimensió espaciotemporal concreta amb la llibertat, òbviament “condicionada”, i, tercera, perquè, tot i la indefugible figura de la mort, gaudeixen de l’obstinació inexorable de sempre intentar encetar un nou camí, un nou repte.
Duch afegeix que aquest home i aquesta dona concrets són éssers “condicionals”, perquè viuen en funció de les disposicions que ells mateixos estableixen al llarg del seu periple existencial, i “condicionats”, perquè estan sotmesos a eventualitats externes. I la realitat de ser “condicionals” i “condicionats” porta inclosa “la imperiosa necessitat de traduir i de traduir-se com a forma específica de la seva existència” (2002: 193). D’aquí que l’ésser humà sigui “el traductor per excel·lència” i, “els seus exercicis de traducció”, quelcom de coextensiu. Immers en aquestes xarxes complexes de traducció constants i indefugibles, s’adona que és impossible una traducció pura, completa i definitiva, perquè ell mateix no és “un simple present, sinó que sempre es troba referit i condicionat per ‘l’absent’ passat i futur” (2002: 194-195). D’aquesta manera tradueix “ara i aquí”, per dir-ho com Duch, “entre la nostàlgia i el somni del millor dels mons”, perquè el passat no és mai definitiu i simple, i el futur es troba sempre a la corda fluixa del “possible-impossible”.
Aquest hauria de ser el punt de partida dels traductors i les traductores de les societats actuals: escriptura i (re)escriptura, original i traducció, llengua original i llengua d’arribada, cultura traduïda i cultura receptora, són aspectes indissolubles amb els quals convivim cada dia. Cal que els qüestionem, els fonem, els metamorfosegem i els (re)inventem. Actualment el col·lectiu traductor viu en un persistent espai de frontera, d’hibridació, de mestissatge, un cercle interminable de traducció cultural y lingüística. Aquesta realitat oberta, aporètica, babèlica i nòmada, que defineix moltes societats actuals, planteja interessantíssimes preguntes per als amants de la traducció i els seus desafiaments: ¿què es traduir avui?, ¿és possible distingir original de traducció en el segle XXI?, ¿quins reptes ètics tenim per al futur?
Quin món més apassionant viu la traducció avui. Gaudim-ne!
Duch, Lluís. 2002. La substància de l’efímer. Assaigs d’antropologia. Barcelona: PAM.
Godayol, Pilar. 2012. “Entre el llibre de viatges Itàlia i Grècia”. Ausa, XXV, 170: 969-977.
