Aquesta traducció va ser el guanyador de la XXVI edició del Premi Andreu Febrer de Traducció (català) 2022.
De Paul Arène. (1895), traduït per Marcel Garro Ricart.
A força de repetir la història de l’oncle Sambuq i de descomptar-ne l’herència, el bo d’en Trophime Cogolin, més conegut a l’entorn del Fort Saint-Jean1 pel nom de Patró Trefume2, havia acabat per creure-se-la.
La veritat és que aquest Pierre Sambuq, un bergant força desagradable i la desesperació de la família, s’havia embarcat en una goleta americana de tres pals com a grumet, pels volts de 1848, i mai més no se n’havia tingut notícia. Però una veritat tan senzilla els semblava massa simple, als nostres compatriotes marsellesos del capità Pamphile3: la seva imaginació s’havia encarregat d’embellir-la.
Un bon dia, el Patró Trefume, que havia reprès l’amistat amb un mariner que tot just havia tornat de navegar pels Estats Units, va tenir la pensada de convidar-lo a un got d’ouzo de contraban. El va interrogar sobre el cas de Pierre Sambuq; i el mariner, per educació, amb la intenció de complaure el Patró Trefume i la seva dona, els va explicar que, en efecte, havia ensopegat sovint en els molls de Nova York amb un individu, extraordinàriament ric, que s’assemblava al Sambuq desaparegut com dues gotes d’aigua.
Amb això n’hi va haver prou per construir la llegenda.
Per començar, aquell individu ja no només tenia una semblança al Pierre Sambuq desaparegut: era a cop segur el Sambuq autèntic. I aquest, en ser reconegut pel mariner, li havia dit:
—Dona una forta abraçada a tothom, allà a la Tourette4. Digue’ls que no s’amoïnin i que siguin pacients. No he oblidat la meva gent, i no tenen res a perdre si s’esperen!
Tot seguit, havia confiat al mariner una capsa plena de rics regals, que malauradament acabava de perdre en un naufragi.
Si de bon principi l’oncle Sambuq era simplement molt ric, al cap de dos o tres anys ja tenia ves a saber quants milions, esclaus, plantacions, mines d’or i pous de petroli. En definitiva, tot allò que un bon oncle americà ha de tenir.
Els Trefume havien esdevingut l’enveja del barri. Els veïns no parlaven d’una altra cosa que de l’oncle Sambuq, al capvespre, en els llindars de les portes, en els quatre o cinc carrers estrets i costeruts en què cascadeja un rierol empedrat que surt de la plaça de Lenche i rodola fins al port vell, del qual s’albiren, a peu de pendent, les puntes dels pals de les naus, els tomàquets i les peles de taronja.
Els Trefume prenien paciència:
—Que visqui tant de temps com Déu vulgui, el pobrissó! No serem nosaltres els que l’apressarem…
Però a la barraca5 que tenien a Endoume, en el mur en què la porta, l’única obertura, mira al mar i al sol entre dues roques calcinades, havien fet que un cosí, decorador al Grand-Théâtre, hi pintés una mena de palau de conte de fades que barrejava en un garbuix inversemblant les imatges de l’Alhambra i de Venècia, amb minarets, cúpules, jardins penjants, embarcadors amb balustrades, un pont dels Sospirs, un pavelló sobre l’aigua i allò que se suposa que representava la barraca quan la reconstruïssin, en el mateix lloc, després d’heretar.
I aquesta bona gent vivia feliç, creient-se rics. I gairebé n’eren, fins a quin punt la realitat i la quimera es confonen amb facilitat en alguns cervells ingenus.
Però ves per on que, quan ningú s’ho esperava, va arribar de Nova York una carta amb el segell de l’ambaixada. El Patró Trefume la va passejar tot el dia per ensenyar-la als amics, però sense gosar a trencar-ne el lacre. Només al vespre, amb els dits tremolosos i en companyia de la família, es va decidir a obrir-la amb solemnitat.
Aquesta carta, que pel pes podríeu pensar que estava farcida de bitllets, contenia només un full lacònic, l’acta de defunció de Pierre Sambuq.
—Així que és mort…? —va dir la dona.
—Ai! Sí que és mort, pecaire!6, que així ho ha escrit l’ambaixador. —Es va fer el silenci i, encara que a penes havien conegut aquest oncle Sambuq, amb una mica d’esforç van aconseguir plorar-lo.
Va afegir la dona:
—Sigui com vulgui, aquest teu ambaixador no diu res de l’herència.
—Que potser t’agradaria que ens en parlés a raig, sense embuts, com si ens fes passar per uns morts de gana… No seria acceptable. Només hem d’esperar. Ens escriurà una altra carta ben aviat.
Malauradament, l’ambaixador, sense dubte per negligència, no va escriure cap més carta i, en comptes dels somnis plàcids que els agombolaven en altres temps, una febre, la febre d’or, es va apoderar dels malaurats Trefume. Somiaven els milions de l’oncle Sambuq. Els havia trasbalsat l’existència. Fins i tot a la barraca, els diumenges, els semblava que s’havien esvaït la cremor del sol, el sabor de l’aiòli7 i el perfum de la bullabessa.
Fins que, un matí, el patró va anunciar amb decisió que volia fer el viatge:
—Bé que podria marxar un o dos mesos. Veureu com el vell, en aquest temps, portarà la nau a bon port. Mil francs no són pas cosa de vida o mort, i em sembla que cauré malalt si no veig amb els meus propis ulls què s’hi cou en aquella Nova York!
Tothom hi va estar d’acord. Ho estiguessin o no, però, tant se li’n donava, al Patró Trefume. Quan al Patró Trefume se li ficava una idea al cap, ningú no la podia treure d’allà dins, com se sol dir.
Calia embarcar-se a Le Havre i això va posar de mal humor el Patró Trefume, perquè considerava que els diners del trajecte en tren eren un robatori. La visió de la mar el va asserenar, per bé que trobava que el canal de la Mànega era molt de color verd i no s’explicava per a què exactament podia servir aquella invenció de les marees.
L’enorme i lluent transatlàntic, per exemple, amb aquella gentada poc sorollosa de mariners i passatgers, l’or dels salons i l’acer de la maquinària, el va submergir des del primer moment en un estat d’admiració gairebé religiosa. No va parlar durant vuit dies. Vagarejava d’una punta a l’altra de la coberta, i de vegades clavava els colzes sobre la borda i s’admirava, per comparació, de l’altura enorme de les onades.
No li van tornar les paraules, juntament amb la presa de consciència del que havia vingut a buscar a Nova York, fins al final de la travessa. Aleshores, es va neguitejar de debò i es va decidir a explicar el seu cas, l’herència de l’oncle Sambuq, a l’ajudant del sobrecàrrec, un compatriota que l’inspirava confiança. Aquest, però, apressat com sempre ho està un ajudant de sobrecàrrec la vigília del desembarcament, es va desempallegar de l’homenet tot aconsellant-lo que s’adrecés a dos pallangues pèl-roigs, d’aspecte americà, que sempre es passejaven tot sols.
—Aquests senyors us aconsellaran millor que jo. Coneixen Nova York pam a pam.
Encantat de trobar-se amb gent que coneixia tan bé Nova York, el Patró Trefume els seguia les passes, els empaitava pertot arreu: per la popa, pel passeig, per l’estret passadís de les cabines, i buscava la manera d’establir-hi una conversa.
No semblava que els altres tinguessin la intenció de fer cas d’aquelles aproximacions. Cada vegada que el Patró Trefume s’hi apropava, barret en mà:
—Un molt bon dia tingueu vos, perdó, disculpeu! No sabríeu pas per casualitat si…
Es giraven d’esquena d’una revolada, amb una rialleta irritada i confusa que sonava com la d’un anglès.
—Doncs per no ser amables, no en són gens ni mica! —sospirava en Trefume.
Però es consolava pensant que cada terra fa sa guerra.
Malgrat això, els dos suposats americans, intrigats per les maneres d’aquell home de parla estrafolària, van interrogar per la seva banda l’ajudant del sobrecàrrec, el qual, cada vegada més apressat però encara amb ganes de fer broma, va respondre:
—No heu escoltat que a París hi ha hagut un robatori considerable? Home!, jo apostaria que aquest individu no és un altre que Ernest, el nostre detectiu més cèlebre, que, sobre la pista dels lladres i per no aixecar cap sospita, s’ha disfressat de marsellès.
Després de mirar-se l’un a l’altre, els dos americans van baixar a tancar-se dins la cabina, de la qual no van sortir ni quan el vaixell tenia Nova York a la vista i tothom pujava a coberta per admirar el panorama del port.
Durant el desembarcament, el bo d’en Trefume els va buscar en va. Havien trobat l’ocasió, en el rebombori del descens, de fer-se fonedissos.
—L’ambaixada, senyor! Em podríeu vos indicar el camí de l’ambaixada?
Era el Patró Trefume que, perdut des del matí en un escaquer d’avingudes i carrers que semblaven iguals, tots ells despietadament numerats, provava per mil·lèsima vegada d’obtenir una indicació. Però ves i fes-te entendre en una ciutat de salvatges en què tothom parla en anglès! I, esllomat, aclaparat pels problemes, rumiava amb malenconia que l’oncle Sambuq, per haver deixat les coses ben arreglades de debò, també podria haver-se mort en un altre lloc.
De sobte, a qui va veure? Un dels americans del paquebot. Oh!, era ben bé ell, però havia canviat de roba i s’havia fet tallar els cabells i la barba.
—Senyor! Senyor!
Quan l’altre el va escoltar, va sortir disparat. Però aquesta vegada no s’escaparia. El Patró Trefume s’hi enganxava com si fos l’última esperança. L’americà tenia les cames llargues, però les d’en Trefume eren fortes.
—Caram, aquest homenàs, que coneix Nova York pam a pam, no em faria pas el servei de dir-me on cal anar per…?
L’americà prou que provava de fugir, d’arrambar-se a les parets, de tombar les cantonades, que el Patró Trefume, sempre corrents, no el deixava de petja.
Al final, esgotat, sense esma, l’home es va refugiar en un bar. El Patró Trefume l’havia seguit:
—Un molt bon dia tingueu vos, perdó, disculpeu! No sabríeu pas per casualitat si…
L’americà va empal·lidir del tot.
—Calleu! —li va dir a en Trefume en un excel·lent francès—. Res de soroll ni d’escàndols inútils. Asseiem-nos allà, en aquell racó.
«Això marxa!», va pensar en Trefume.
Però l’americà va continuar:
—Sé a què heu vingut a Nova York. Sou un home que s’avé a raons?
—Com no? —va respondre en Trefume, que es pensava que es referia a l’herència—. La bona gent sempre s’entén.
—Bona gent o no, en aquesta cartera hi ha cinquanta mil francs en bitllets. Si els voleu, són vostres, juntament amb la mateixa suma que un desconegut us lliurarà en el moment que marxeu, quan el Bretagne llevi l’àncora. Perquè el Bretagne salpa aquest vespre i marxareu amb ell. Hi estem d’acord?
—Hi estem d’acord!
—Ara una encaixada i fem com si no ens haguéssim vist mai.
El Patró Trefume feia uns esforços inútils per entendre-ho, però va acceptar: cent mil francs és una bona picossada. I, a més, començava a tenir-ne prou d’aquella Nova York.
Les dues parts van complir els acords amb lleialtat.
I vet aquí com, en haver tingut la sort que el prenguessin per un delator, el Patró Trefume va acabar per heretar de l’oncle Sambuq, que havia mort insolvent a l’hospital.
El Patró Trefume, per cert, encara no ho ha entès del tot, però es tracta d’un detall que no el preocupa gens. Fins i tot admet amb satisfacció, en l’horari de la Borsa, amb el redingot posat, mentre xarrupa la mitja tassa al Café Turc8, que, quan es tracta de negocis ben portats, aquests americans són decididament un poble de primera.
Notes al peu
1 Fortificació d’origen medieval a l’entrada de la bocana del Port Vell de Marsella.
2 Trophime i Tréfume (amb accent, a l’original) són els equivalents del nom de pila Tròfim en francès i en occità, respectivament. En la traducció es preserva l’ortografia provençal: Trefume.
3 Al·lusió a la novel·la d’aventures Le Capitaine Pamphile (1839), d’Alexandre Dumas, traduïda al català amb el títol El capità Pàmfil (Pagès Editors, 2018, traducció de M. Carme Figuerola). El llibre, en un to irònic, relata les hiperbòliques peripècies d’un pirata marsellès i els seus amics estrafolaris.
4 El moll i l’esplanada de la Tourette es trobaven al costat del Fort Saint-Jean.
5 El cabanon provençal és un una caseta rural de construcció senzilla, d’una sola planta, sovint arran de mar. És similar a les cabanes de tros, les barraques o els masets, que es poden trobar a diferents comarques del Principat.
6 Pecaïre! (en l’ortografia francesa de l’original de Paul Arène), una expressió provençal d’ús freqüent en el sud de França. Denota sorpresa, pena, alegria i gairebé qualsevol altra emoció. En la traducció es respecta l’ortografia de l’occità provençal.
7 La recepta de l’allioli provençal és diferent de la catalana. Més similar a la brandada, incorpora patates i bacallà, entre altres ingredients. En la traducció s’usa el nom occità.
8 El Grand Café Turc, inaugurat el 1860, va estar molt de moda a Marsella entre els artistes i els escriptors, que es barrejaven amb mariners vinguts de tot el món. Va canviar de nom el 1914 per raons geopolítiques.
