Ramon Llull i la traducció. A propòsit del setè centenari de la seva mort

Llull, a l’esquerra, il·lustració de l’Electorium parvum seu breviculum, 1321 (Badische Landesbibliothek, Cod. St. Peter perg 92)

Vida i obra en síntesi apressada

Ramon Llull (Palma de Mallorca, 1232/1233 — 1315/16) és, sens dubte, la figura més universal de la cultura catalana i el creador de la prosa culta en català. Cavaller ric i benestant, després de tenir una visió diguem-ne mística, va abandonar família, amistats i càrrecs i, després de donar bona part dels seus béns als pobres, va emprendre una nova vida guiada per tres objectius: la conversió dels infidels al cristianisme, la composició de llibres per difondre els ideals cristians primitius i la creació d’escoles on poder formar en llengües orientals (sobretot l’àrab) els futurs missioners.

De fet, si hagués estat sant, pel valor que va donar a les llengües i a la traducció, potser hauria pogut estar el patró dels traductors. Però no hi ha arribat, a sant, malgrat que de fa segles, i ara, aprofitant la commemoració, amb renovada força, sectors de la societat mallorquina s’hi ha escarrassat. El nostre Llull, que anava per lliure, tot i les seves afinitats amb els franciscans, no ha tingut mai una organització catòlica al darrere que el patrocinés (tret d’alguns bisbes mallorquins). Més encara, ja en el segle XIV, els dominicans li van posar el dit a l’ull i van qüestionar l’ortodòxia dels seus escrits, presentant-lo com un heretge. Durant segles hi ha hagut lul·listes i antilul·listes polemitzant entorn de la qüestió, que ara, per fi, ja sembla acabada.

Sigui com vulgui, Llull és l’autor d’una obra escrita en quatre llengües (català, llatí, àrab i provençal), en la qual, a més de les peces que podem considerar estrictament literàries, hi trobem una àmplia producció que abasta moltes branques del saber: teologia, filosofia, dret, medicina, política, retòrica, lògica, mística, sermons, física, astronomia, astrologia, etc. (Llull és fins i tot reconegut com un pioner de la informàtica, per la seva influència sobre Gottfried Leibniz.) I encara ha passat a la història també, no sabem si amb gaire fonament, com a alquimista, i com un els més anomenats en aquest camp. A la vegada, hem de dir que de fet fou poc comprès pels seus contemporanis i va crear-se la fama de personatge extravagant i era anomenat «Ramon el fantàstic», és a dir, «el foll».

Llull, que va recórrer part d’Europa i de la Mediterrània, no viatjava ni per plaer ni per curiositat, sinó per difondre el seu sistema de pensament, que ell anomena l’ART, una forma de pensament de base logicomatemàtica que permet de demostrar qualsevol veritat religiosa (l’existència de Déu, per exemple), estudiar i comprendre qualsevol ciència o aspecte de l’univers i, és clar, pregar. Ell afirma que li fou revelada per Déu mateix. És un sistema molt original de pensament (situeu-vos al segle XIII, si us plau) i per divulgar-lo va fer milers de quilòmetres (de fet, va morir en el trajecte de Tunis a Palma el 1315 o potser el 1316). I avui encara no s’ha publicat, impresa, la totalitat de la seva obra. Diverses institucions, tant editorials com acadèmiques, fa dècades que hi treballen, i la Universitat de Friburg des del segle XVIII. És una tasca immensa. Només una dada: l’obra titulada Llibre de contemplació en Déu és quatre vegades més llarg que el Quixot i conté més d’un milió de paraules; però és que, a més, Llull el va escriure primer en àrab, després el va traduir al català i finalment al llatí.

Des del punt de vista de la història de la llengua, l’obra de Llull va ser decisiva. La seva figura excepcional va arribar en un moment en què la prosa catalana culta encara no s’havia obert camí. Tot allò que era formal i seriós s’escrivia en llatí. De fet, abans d’ell només tenim textos escrits amb finalitats pràctiques (Forum Iudicum, Homilies d’Organyà). El salt que representa Llull va ser quantitativament i qualitativament extraordinari. Va crear un model de llengua que no va ser modificat fins temps després, quan la Cancelleria reial en va imposar un altre.

Ramon Llull va ser en el segle XIII el primer d’utilitzar una llengua romànica, el català, per tractar temes filosòfics i científics, un fet que no s’estendria a Europa fins al segle XVI. No tan sols va crear una sintaxi excepcionalment dúctil i flexible per poder expressar de manera adequada el seu pensament, sinó que va haver de crear un lèxic nou, pels procediments de la derivació i de l’adaptació de termes cultes. Llull utilitza també, per explicar-se millor, figures, arbres, cercles, diagrames, etc. però, sobretot, «exemples», una mena de relats breus que il·lustren més planerament els conceptes que vol expressar.

Llull i la traducció

La majoria de les obres lul·lianes s’han conservat en llatí. De les 260 obres que se li atribueixen, només 66 han arribat en català (d’aquestes 19 només en català i 47 en doble versió catalana i llatina). Els textos àrabs de Llull que ens han arribat són traduccions del segle XVI. Però sabem segur que cinc llibres van ser escrits originàriament en aquesta llengua i que el nostre escriptor va manifestar moltes vegades que volia que es fessin traduccions àrabs d’altres obres seves. De peces en occità, molt catalanitzades, tot cal dir-ho, tenim les seves poesies, que representen una part petita de tota la seva producció i que segueixen el model de la lírica trobadoresca de l’època. Sembla clar, d’altra banda, que Llull utilitza el català quan s’adreça als laics, el llatí quan ho fa als clergues i persones doctes i l’àrab quan ho fa per als musulmans.

Llull pensa que la traducció s’ha de fer “segons el sentit” (ad sensum) i no pas literalment (ad verbum, la qual cosa fa que en les seves obres el que importi sigui la claredat en l’exposició de les idees i que, qual calgui, ell mateix, els seus col·laboradors o els seus continuadors afegeixin mots o conceptes al text de partida (amplificacions, addicions i/o reorganitzacions), pensant sempre en els destinataris, ja que les versions resultants a vegades resulten més complexes o més simplificades en funció precisament dels receptors de la versió original o de la traduïda. Donem la paraula a Llull sobre la qüestió, en català adaptat al que avui parlem, on, a més, queda ben clar que el creador de l’obra i traductor són la mateixa persona:

Senyor, com que el vostre servidor per gràcia vostra sia romançador [=traductor] d’aquesta obra d’aràbic en romanç [=català], com que la seva memòria i el seu enteniment i el seu voler s’esforcen a adorar i contemplar el seu Creador, és per això que el vostre servidor transporta i muda [=canvia] en esta translació [=traducció] moltes raons que no són tan altes [=cultes, elevades] en l’exemplar aràbic a l’hora d’adorar i contemplar vostres virtuts glorioses, i en lloc d’aquelles muda i puja [=canvia i eleva] altres raons més altes i més acabades per adorar i contemplar la vostra santa humana natura i la vostra gloriosa natura divina.

Del Llibre de contemplació, escrit entre 1271-1274.

Llull, un precursor dels estudis de traducció i interpretació?

Ramon Llull es pot considerar, d’alguna manera, un precursor dels moderns estudis de traducció i interpretació, que, de fet, com a estudis universitaris, tenen relativament pocs anys de vida i que a molts països no existeixen com a tals. En efecte, per a Llull, que tenia com a objectiu bàsic la propagació de la fe cristiana, el coneixement de les llengües que parlaven aquells a qui calia convertir (àrabs, jueus, tàrtars) resultava imprescindible. Imprescindible, s’entén, per als missioners que havien de difondre el cristianisme.

Ja des d’un principi de la seva activitat, destaca l’obsessió lul·liana per fundar centres on s’estudiessin llengües orientals. De fet, sota la protecció del seu amic de joventut, l’infant Jaume de Mallorca (després monarca d’aquest reialme amb el nom de Jaume II), va crear a l’illa, al lloc de Miramar (entre Valldemossa i Deià), un convent dedicat a aquesta finalitat, per a tretze predicadors, que va ser aprovat pel papa Joan XXI el 1276. En aquests sentit, va ser un dels pocs somnis que el nostre escriptor va veure realitzats, que tots els altres intents en aquesta línia no van acabar de cristal·litzar.

En diverses ocasions va visitar reis i papes per aconseguir que la creació de col·legis poliglots. A vegades va rebre bones paraules, però més sovint negatives rotundes. El 1311, però, el papa Climent V va convocar a Viena del Delfinat (Vienne, en francès, prop de Lió/Lyon) un concili, on, entre altres acords, es va decidir de crear col·legis d’ensenyament d’àrab, caldeu i hebreu a Roma, Bolonya, París, Salamanca i Oxford (on hi havia les universitats més prestigioses de l’època). El projecte no va reeixir, tanmateix. I el mateix Llull en va ser conscient i tornà a Mallorca, des d’on s’embarcà cap al nord d’Àfrica per anar-hi a predicar. D’allà ja només en va tornar amb la salut malmesa i, pel que sembla, en el mateix viatge de retorn, o poc després, va morir.

Els seus projectes, la importància de la seva obra i el seu paper com a traductor o com a precedent de l’organització d’estudis de llengües bé mereixen, a set-cents anys de la seva mort, que el recordem i l’honorem.

(Per saber-ne més, la millor síntesi actualitzada és el capítol “Ramon Llull”, de Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, dins Història de la literatura catalana, vol. I (Lola Badia, directora). Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Editorial Barcino; Ajuntament de Barcelona, 2013, p. 377-507. La millor base de dades sobre obres, manuscrits, bibliografia, catàlegs, inventaris i estudiosos de Llull és a la Base de Dades Ramon Llull de la Universitat de Barcelona. Qui signa aquestes ratlles declara el seu deute amb els continguts del volum esmentat i amb aquesta base de dades.)